El reciclatge de plàstics, una mesura suficient?

El reciclatge és una pràctica que comença a estar consolidada en el territori. Tot i així, les dades disten dels objectius establerts per la Comunitat Europea recollides en el paquet sobre economia circular, la qual marca un reciclatge del 65% dels residus municipals per l’any 2030 i un 75% en el cas específic dels envasos. Però la pregunta va més enllà d’aquestes bones intencions: En tenim prou amb el reciclatge?

Segons el càlcul del Destí de Reciclatge (DREC), ideat per l’Agència Catalana de Residus en el marc del projecte Interreg IVC Regions for Recycling, que té la finalitat d’avaluar les quantitats de residus municipals que realment arriben a plantes de reciclatge, Catalunya va tancar el 2016 amb un índex de DREC del 36,86%. Les xifres a nivell mundial són encara més alarmants: el 72% dels envasos utilitzats no es recuperen i van a parar directament al medi, mentre que el 14% van a incineradores i la resta, gairebé un 15% a reciclatge, segons dades de la recent publicació de la Fundación Ellen MacArthur.

Concretament en el reciclatge d’envasos, gran part d’aquests residus no són reciclables. La taxa DREC de reciclatge dels envasos lleugers va ser del 4,1% l’any 2016. Segons els estudis de Pere Roura del Grup de Recerca en Materials i Termodinàmica de la Universitat de Girona, la baixa taxa actual de reciclatge dels residus plàstics és deguda a l’existència de tres barreres: la dificultat de la identificació i separació de polímers, la qualitat dels plàstics reciclats i la rendibilitat econòmica que suposa l’activitat. A més, la indústria del reciclatge genera un impacte ambiental que cal també tenir en compte, ja sigui amb l’emissió de gasos altament contaminants com amb la generació de residus perillosos.

Per diverses entitats ecologistes, la millor opció és la reutilització dels envasos i la reducció del consum del plàstic. O sigui, rebutjar els productes d’un sol ús i promoure la reutilització d’envasos perdurables.

 

Dades generals de la recollida selectiva

Segons dades de l’Agència Catalana de Residus (ACR), l’any 2016 es van generar uns 3,73 milions de tones de residus municipals, dels quals només el 38,5% són recollits en els contenidors selectius. L’índex de recollida selectiva neta és del 30%, ja que el 8,5% és residu impropi que no correspon a la fracció de recollida selectiva. Així doncs, aquells residus de rebuig o que no es recullen selectivament (fracció resta) ha augmentat un 1,31% respecte de l’any anterior i la recollida selectiva ha disminuït un 0,6%, també en comparació l’any 2015 .

 

Les recollides selectives domèstiques més nombroses són la matèria orgànica amb un 10,1% del total de la recollida selectiva bruta, el paper i el cartó amb un 7,1%, un 4,5% de vidre i envasos amb un 3,7%. La resta de recollida selectiva respon a altres materials com poda, runa, tèxtil i altres residus específics. Aquests residus aniran a una planta de triatge, selecció o recuperació. Allà és on es validaran els residus, es separaran els materials impropis a reciclar (rebuig) i s'agruparan per tipologia, per després passar a les plantes de reciclatge.

L'objectiu de la recollida selectiva és reunir segregadament els residus per possibilitar així el seu reciclatge i la fabricació de nous productes i evitar que es destinin a abocadors o incineradores. Malgrat això, dels 2,27 milions de tones de residus no reciclats (fracció resta), el 35,72% han anat a parar a plantes incineradores i el 64,28% a dipòsits controlats.

Procés de reciclatge d'envasos de plàstic

A l'estat espanyol hi ha 95 plantes de triatge o selecció d'envasos, de les quals 13 estan a Catalunya. La planta de triatge dels envasos lleugers –o sigui, d'aquells residus que es poden trobar als contenidors grocs– és l'encarregada de separar els tipus d'envasos com a mínim en tres fraccions: metalls (acer i alumini), plàstics (PET, PEAD, paper plàstic i plàstic mescla) i brics. Per exemple i tal com explica l'empresa Ecoembes: una ampolla d'aigua és un exemple de plàstic PET; una llauna de conserves és un exemple de metall i una bossa de patates fregides de plàstic mescla.

Del total dels residus que van a parar als contenidors grocs, només el 69,3% són envasos que van a parar a les plantes de reciclatge, segons dades de l'ACR. Cal indicar que aquests residus són els que més residus impropis generen. En altres paraules, el 30,4% de residus que van a parar als contenidors grocs no són reciclables. Per què? Doncs pot haver-hi diversos factors que condicionen aquest procediment, però gran part de l’explicació ve donada perquè molts residus plàstics no són reciclables per generar un material de qualitat.

Un cop a les plantes de reciclatge, els envasos plàstics es poden reciclar i convertir-se en nous productes, com les bosses de plàstic, el mobiliari urbà, senyalització o altres envasos. Per aconseguir això, el procés de reciclatge es serveix de dos mètodes: el mecànic i el químic. En el procés mecànic els envasos es trituren i es fonen per aconseguir una nova matèria de la qual se'n fabricaran els productes reciclats. Aquest mecanisme és el que menys qualitat de material genera i el que ha portat més descrèdit del plàstic reciclat entre els fabricants. L'altre procés és el químic i consisteix a reduir els plàstics als seus constituents químics bàsics per poder repolimeritzar-se novament i esdevenir plàstics. Aquest procés de recuperació, a diferència del reciclatge mecànic, manté la qualitat del polímer.

Els costos dels processos de reciclatge depenen molt del preu del petroli (una de les seves matèries primeres) i dels costos de transport, però en molts casos resulten superiors als del material verge, segons dades extretes dels estudis de Pere Roure.

Ambdós processos tenen un impacte ambiental alt, ja que són indústries que generen gasos nocius, que provoquen l'efecte hivernacle i també processos d’acidificació, així com residus contaminants del sòl i de les aigües residuals, entre altres. Tot i això, en termes generals, el reciclatge pot generar menys contaminació que la incineració d'aquests tipus residus, malgrat que se'n generi volum energètic.

Reduir i reutilitzar

Segons dades de l'ACR, l'any 2011 la demanda de materials plàstics dels 27 països de la Unió Europea va ascendir a 47 milions de tones, que es destinen principalment per a la manufactura d'envasos i embalatges (40%), seguit d'altres mercats, com són materials de construcció, components d'automòbils i equipaments elèctrics i electrònics, entre d'altres. Segons les últimes dades de CICLOPLAST, l'any 2009 es van reciclar 483.000 tones de material plàstic a l'estat espanyol. Això representa prop del 16% del consum total de material plàstic (3.100.000 tones). A priori, aquesta és una dada que ha d'augmentar, ja que hi ha el compromís de promoure l'ús de matèria reciclada des de diverses institucions i organismes. Però cal recordar que la contaminació que provoquen els plàstics d'un sol ús no es resol només amb el reciclatge. Una contaminació que va més enllà de la que se'n deriva de la gestió d'aquests residus, ja que hi ha milers de tones de plàstics escampats per arreu del planeta. Segons dades de l’organització Seas at Risk, el 10% de residus plàstics acaben embrutant els mars i oceans. Només a Europa es calcula que 100.000 tones de plàstic arriben al mar procedents de les costes.

Tal com apunta l’entitat Plastic Pollution Coalition, el reciclatge del plàstic no és una solució sostenible, ja que com s'ha exposat la matèria reciclada té un elevat cost (a diversos nivells) i no frena la necessitat de produir més plàstic verge. En paraules del periodista Xavier Bosch a un article a l'Ecodiari: "És essencial comprendre que la contaminació per plàstic no es resoldrà mitjançant el foment de "reciclatge". La contaminació del plàstic és el resultat d'una cultura d'un sol ús. Perpetuar el mite de reciclatge de plàstic crea una cortina de fum que es retarda l'adopció de solucions eficaces i sostenibles, com ara la responsabilitat del productor i l'eliminació de plàstics d'un sol ús".

La reducció de l'ús del plàstic i la reutilització són dues de les accions que més canvis podria generar en la contaminació per aquest tipus de residus. De fet ja hi ha diverses iniciatives en l'àmbit de la reutilització com la campanya "Residu Zero", l'ecodisseny o les estratègies de redisseny en les innovacions empresarials.