Els gots compostables d'un sol ús: una solució ecològica?
L'abril de 2018, la Comissió de Medi Ambient del Congrés va acordar iniciar modificacions legislatives per prohibir, a partir de l'1 de gener de 2020, la comercialització, importació i exportació d'utensilis de plàstic d'un sol ús com són els plats, els gots, els coberts i les canyetes. Només s'autoritzaran aquells envasos que continguin, almenys, el 50% dels materials biodegradables fins a l'any 2020 i el 60% a partir de 2025.
Per altra banda, la Comissió Europea (CE) ha proposat una normativa que també regula els envasos d'un sol ús, la qual pot ser inclosa dins de la Directiva d'Economia Circular. En concret, la CE proposa mesures importants com la prohibició de certs productes plàstics d'un sol ús com són les canyetes, els bastonets de les orelles, els coberts o els plats de plàstics. També es proposa reduir el consum d'envasos de plàstic d'un sol ús, instant als estats membres a promoure aquesta reducció per mitjà de regulacions i normatives. Una altra mesura important és la imposició d'obligacions pels productors d'envasos d'un sol ús, ja que aquests hauran de contribuir a cobrir el cost de la gestió i neteja dels residus a més de les campanyes de sensibilització.
Vers això, han començat a sorgir amb força alternatives d'envasos d'un sol ús fets a partir de materials orgànics. Es denominen biopolímers i podem trobar diverses tipologies com l'Poliàcid Polilàctic (PLA) o els Polihidroxialcanoats (PHA). Però aquests bioplàstics són una alternativa ecològica?
Els biopolímers i la normativa EN13432
Els biopolímers són materials "plàstics" produïts, parcialment o totalment, a partir de matèries orgàniques. La cel·lulosa, el midó, la quitina o les proteïnes són exemples de primeres matèries per als biopolímers,
No tots els biopolímers són biodegradables, ni tots els biodegradables són compostables. Segons la normativa europea EN-13432 que regula les característiques de la biodegradabilitat i la compostabilitat, la biodegradabilitat, és la capacitat d'una matèria per a degradar-se, sigui per forma aeròbica o anaeròbica, i ho ha de fer en la seva majoria (mínim el 90%) en un termini de 6 mesos en un ambient ric de diòxid de carboni. A més, en entrar en contacte amb materials orgànics, al cap de 3 mesos el 90% de la massa ha d'estar convertida, com a mínim, en fragment inferior als 2 mm.
Alguns productes biodegradables poden ser descompostos per microorganismes, però aquest fet no garanteix que es produirà compost orgànic de qualitat. És a dir, el terme compostable es relaciona amb els índexs de toxicitat del material descompost si aquest s'abandona al medi. Segons la EN-13432 perquè la matèria sigui compostable ha de tenir els nivells PH dins dels límits establerts, no ha de contenir materials pesats així com continguts salins, de sòlids volàtils i altres minerals dins dels límits establerts.
Segons dades de l'estudi d'Erick Andrés Proañamaya de l'Escola Politècnica Nacional de Quito sobre l'evolució de la biodegradabilitat dels biopolímers, des del 2012 fins al 2014, s'han incrementat un 10% la producció de biopolímers a escala mundial, i l'any 2016 es van produir 4,2 milions de tones, de les quals 3,2 van ser biopolímer no biodegradable (amb derivats del petroli). O sigui, en general s'estima que del total de la producció de biopolímers, només el 23% són biodegradables.
Greenwashing
Tenint en compte aquesta última dada, moltes empreses aprofiten l'etiqueta de biopolímer per generar una imatge de sostenibilitat i de protecció del medi ambient. Però com s'ha vist, la majoria de biopolímers no són biodegradables i molt menys compostables. Aquestes tècniques de màrqueting ja van ser denunciades l'any 2015, quan es van destapar força casos de productes plàstics que feien referència al compliment de la normativa EN13432 quan aquests realment contenien additius oxo-fragmentables i no eren compostables.
Com s'ha exposat anteriorment, hi ha pocs biopolímers que siguin biodegradables i no tots són compostables. Són bàsicament els PBAT (Poli Butilen Adipato-co-Tereftalat), PBS (Polibutilè Succinat), PLA (Ácid Poliláctic), PHA (Polihidroxialcanoat) o altres barreges a partir de midó.
Els gots biodegradables transparents d'un sol ús que hem començat a veure a diversos esdeveniments estan fets a partir de PLA, compostos majoritàriament per midó de blat de moro. Aquesta matèria té la característica d'una resina que es pot injectar o extorsionar, entre altres possibilitats. La seva limitació és que aquest material no suporta temperatures calentes majors als 45°. Tot i ser un biopolímer biodegradable, la seva capacitat de compostabilitat és apta en un sistema de procés industrial, però s'ha posat en dubte en sistemes de compost amb cuc a petita escala. Molts dels biopolímers biodegradables no tenen un desenvolupament satisfactori en els sistemes de compost amb cuc perquè "no tenen les condicions necessàries per a iniciar la hidròlisi que el biopolímer requereix per a disminuir el pes molecular i fer-lo susceptible a l'atac microbiològic o digesta del cuc", com conclou un estudi de la Universitat Iberoamericana de 2013.
Són una alternativa sostenible?
Vers la contaminació del plàstic, els biopolímers biodegradables poden esdevenir una opció recorrent. Però cal prestar atenció de quin ús en fem i quin sistema estem reproduint. Diverses entitats ecologistes ja han alertat d'aquest fals miratge que comporta el paradigma del biopolímer.
Els residus de bioplàstic d'un sol ús requereixen molta més gestió i no són sinònims directes de sostenibilitat. Tal com explica Ignasi Puig Ventosa de la Fundació ENT: "Un got compostable que acabi al contenidor d'envasos i allà sigui gestionat com a rebuig, no té per què ser millor que un de plàstic que s'acabi reciclant". Per tant, cal informació i conscienciació sobre on han d'anar aquests residus i quin sistema de compostatge és el més eficaç per aquests.
A banda de la gestió, els bioplàstics no trenquen amb el model de consum i la cultura de l'un sol ús. Com ja hem parlat anteriorment en aquest espai, el model productiu i de consum d'"utilitzar i llançar" té greus impactes socioambientals. Per tant, cal cercar alternatives a aquest model com explica Anna Peña de la Fundació per la Prevenció de Residus i Consum - Rezero: "El que realment necessitem és aplicar solucions efectives per poder frenar el problema dels residus, des de la perspectiva del sobreconsum de recursos. Necessitem un canvi real en el sistema de producció i consum perquè la mera substitució de plàstics d'un sol ús per altres materials no és suficient".
En aquest sentit i en el marc de la campanya " Juliol Lliure de plàstics" (#PlasticFreeJuly), diverses entitats ecologistes com Amics de la Terra, Greenpeace, Retorna, Rezero o Sufrider han demanat* que s'elaborin polítiques i programes realment efectius per frenar el problema del plàstic d'arrel sense "pedaços" ni eufemismes com els bioplàstics. Segons aquestes organitzacions, una de les alternatives més viables és la reducció dels productes d'un sol ús i promoure els productes i envasos reutilitzables per acabar amb la cultura de l'usar i llançar.
* Podeu llegir més a: http://www.rezero.cat/noties-mainmenu-2/193-actualitat-2018/694-bioplastics-no-solucionen-la-contaminacio-per-plastics
