La Cultura de l’un sol ús... Un model sostenible?
L’Estat espanyol és el cinquè estat de la Unió Europea (UE) amb més consum anual d'envasos d'un sol ús. Concretament, es consumeixen 3.800 milions d'ampolles de plàstic, 1.500 gots de cafè o 5.090 canyetes de plàstic a l’any, segons dades de la plataforma Seas at Risk.
El consum d'envasos i utensilis d'un sol ús és una de les causes de la generació de tants residus i de la seva difícil gestió. La cultura del “consumir i llançar”, és totalment contrària a la lògica ecològica des de diversos àmbits: generació de residus de plàstic innecessaris, facilitat d’abocaments directes en el medi, increments de costos en la gestió de neteja i tractament, augment de l’impacte ambiental i costos del reciclatge o incineració, augment de la petjada de carboni... en definitiva una lògica que omet que els recursos són finits i que el planeta necessita urgentment un canvi de paradigma si no volem viure en un abocador global.
Impacte dels envasos d’un sol ús
Es calcula que només a Europa 100.000 tones de plàstic arriben al mar procedents de les costes. Ampolles de begudes, taps, envasos o embalatges d'aliments i canyetes de plàstic són part de la contaminació marina més habitual, la dels plàstics, que representa el 40% de la brutícia marina. Són estimacions de l'últim estudi de la plataforma europea Seas at Risk.
L’estat espanyol només recicla el 33,3% dels residus que genera, enfront del 45% de la mitjana dels països de la UE. Això vol dir, que gran part dels residus acaben en incineradores o directament abocats en el medi.
La contaminació que els plàstics generen és molt diversa. Una d’elles i que va agafant molt pes, són els microplàstics. La particularitat dels microplástics és que no es veuen fàcilment i tampoc els considerem residus. Estan en molts productes: pasta de dents, cremes exfoliants o plàstics més grans que pel desgast en el medi s'han quedat reduïts en partícules molt petites. Es troben la majoria de medis aqüífers i s'introdueixen a la cadena tròfica perquè es confonen amb aliment dins de l'ecosistema marí. Per això moltes espècies marines ingereixen microplàstics. Segons dades de l’associació Vancouver Aquàrium, es van arribar a trobar 9.200 partícules per metre cúbic a la badia de Vancouver i, afirmen, que fàcilment podem arribar a trobar 4.000 partícules en un metre cúbic a qualsevol riu o mar proper al medi urbà.
La majoria de microplàstics no són retinguts pels filtres de les captures d'aigua i tornen a les nostres llars per les aixetes, completant així un cicle que comença en els nostres desguassos.
Un altre problema en relació a l’abocament de plàstic en el medi és l’afectació a la fauna i flora, ja que moltes espècies moren a causa de quedar atrapades o cobertes pels residus. A més, el difícil reciclatge de plàstics comporta que molta part d’ells vagin a parar a incineradores contribuint a l’emissió de gasos nocius com els causants de l’efecte hivernacle.
La cultura d’un sol ús
Fa només 30 anys, no es consumia ni la meitat de plàstics que es consumeixen actualment. La cultura del “consumir i llançar” ha anat guanyant terreny a l’hàbit arrelat de la reutilització. I com hem arribat fins aquí? Possiblement són diversos els factors que han implementat aquesta cultura, tenint un gran pes l’avenç d’un sistema productiu i consumista neoliberal a escala global.
L’actual societat de consum es caracteritza per la rapidesa i la flexibilitat. Ritmes frenètics i múltiples estímuls, que propicien el consum de productes “ràpids” i que ens aporten “facilitats” sense mirar més enllà de la nostra necessitat immediata. Sense contemplar quines repercussions socioambientals genera aquest model de consum. Aquest fet és el que ens porta a consumir producte d’un sol ús i de substitució, fent que la vida útil d’aquests productes sigui ínfima. Així doncs, molts envasos són consumits i llançats en pocs minuts: plats, gots, bosses, coberts, ampolles, llaunes, etc.
Però la cultura d’un sol ús té una perspectiva multidimensional que va més enllà del consum. És una cultura que transforma les estructures socials en diversos àmbits: en l’àmbit productiu, en les relacions socials, en els mitjans de comunicació, en les tendències culturals, etc. Des d’aquest prisma, la cultura d’un sol ús sustenta un model social que genera relacions productives, i també reproductives, “low cost” amb manifestacions clares de desigualtat i exclusió social. Així expressa com es caracteritza l’actual societat de consum la professora i sociòloga Ana Martínez Barreiro en l’article “La Cultura del usar y tirar ¿Un problema de investigación?” : “Tampoco podemos obviar las tendencias sobre las que en la actualidad se asientan las sociedades de consumo maduro: Un sistema productivo como una capacidad de crear y fabricar de forma case ilimitada y a uno cuesto moderado, cuyo fin ‘no es solamente el de satisfacer las demandas, sino producirlas para reproducirse’; la utilización de afinadas técnicas de abanica y promoción para crear un sentimiento de necesidad en el consumidor y conseguir persuadirle hacia la compra; la eficacia de la moda y la publicidad a la hora de promover conductas de consumo derrochadoras y dotar a los bienes de un valor simbólico que generalmente se pierde cono el tiempo y, en todo caso, mucho antes de que se pierda su utilidad funcional; la difusión de un gran número de espacios comerciales o catedrales del consumo, tanto físicos como virtuales, donde ejercer la religión consumista; el fetichismo de las marcas, cuyo valor está muchas veces miedo encima del propio objeto al que representan y que, incluso, generan estilos de vida propios al reunir a sus leales consumidoras vuelvo a las denominadas ‘comunidades de marca’.”
Cal un canvi ...
Fa temps que diverses associacions i col·lectius ecologistes emfatitzen en la regla ecològica de les 3R (Reduir, Reutilitzar i Reciclar) per poder pal·liar el problema global dels residus. De fet, s’han anat ampliant les erres per poder implementar processos de millora i fer més sostenibles els models de gestió.
Actualment, l’economia circular suposa, en certa mesura, una aplicabilitat d’aquesta lògica ecològica. Però per fer aquest canvi cal que diversos agents es comprometin a tirar endavant mesures i plans d’actuació. En aquest sentit, diversos organismes institucionals han propulsat algunes mesures per poder frenar l’augment dels residus plàstics. La Directiva del Parlament Europeu i del Consell 2015/0276 relativa als envasos i residus d’envasos diu que per l’any 2025, els estats membres hauran de complir amb el reciclatge del 50% del plàstic i pel 2030 assolir el 70%. A més, els estats membres hauran d’adoptar mesures necessàries per assegurar sistemes de reutilització d’envasos. Per altra banda, i a la par, la Comissió de Medi Ambient del Congrés ha acordat iniciar modificacions legislatives per prohibir, a partir de l’1 de gener de 2020, la comercialització, importació i exportació d’utensilis de plàstic d’un sol ús com són els plats, els gots, els coberts i les canyetes. Només s’autoritzaran aquells envasos que siguin biodegradables.
Per altra banda, com alerten diverses entitats com Ecologistes en Acció, cal també uns equipaments i unes infraestructures que puguin fer factible aquesta economia circular. En aquest sentit, caldrà fer una inversió per fer passos importants com n’és exemple el Sistema de Retorn d’Envasos on en alguns països s’ha aconseguit taxes de recuperació de fins al 90%.
I en l’àmbit domèstic, també podem promoure la reutilització allargant la vida útil dels productes reutilitzant envasos, optant pels circuits de segons mà i d’intercanvi o reduint el consum de productes amb envasos innecessaris. Per tant, més enllà de les normatives i de la implantació de sistemes, el canvi real vindrà quan hi hagi una veritable consciència ecològica que doni prioritat a la reducció i a la reutilització, més enllà de la immediatesa, la flexibilitat i la facilitat que publicita la cultura de l’un sol ús.
